D'un temps a ara, les orquestres de jazz han proliferat a la Comunitat Valenciana i avui es conten per desenes. És un fenomen lògic, que fins i tot ha arribat un poc tard, si tenim en compte el vigor del jazz valencià i la gran tradició de bandes de vent pròpia d'aquesta terra. Efecte immediat de l'existència d'aquestes bandes ha estat la multiplicació dels intèrprets de jazz i la consolidació d'una cabalosa pedrera que ha d'oferir moltes satisfaccions en el futur.

Els crítics tenen raó al constatar aquest fenomen, però de tant assenyalar-lo alguns poden arribar a creure que les Big Bands són una espècie d'escola de jazz, en la qual un aprèn el llenguatge i després es llicencia per a fer coses més importants o més serioses. Jo vull aprofitar l'ocasió que em brinda aquí Ramón Cardo per a dir, per contra, que la Big Band ha de ser una fi en si mateixa, i que hi ha pocs plaers musicals que superin al d'escoltar una bona orquestra de jazz (no diguem al de tocar en ella). Més encara, crec que en l'agitat panorama del jazz actual les orquestres són la millor garantia de subsistència d'algunes tradicions valuoses. Entre elles el swing, ni més ni menys: es pot, ai, fer jazz en petita formació saltant-se el swing a la torera, però una orquestra no pot concebre's sense el swing. I no segueixo perquè no em vull posar ruc.

Enjazzats reviu excel·lentment les virtuts del jazz orquestral. Aquesta banda reuneix a una sèrie de músics joves que duen anys assajant de forma regular i donant concerts cada vegada més sovint. Ramón, veterà batallador de les orquestres, ha bolcat tot el seu coneixement i el seu entusiasme en aquest projecte i ha aconseguit un resultat d'acord amb l'esforç. Com a oients li hem d'estar agraïts.

Jorge García

Crític Musical